The Downfall. O la generositat davant els perills de les grans idees salvadores

Image hosted by Photobucket.com

The Downfall es una pel.licula que s'ha de veure. La primera part especialment, quan caracteritza minuciosament Hitler, Himmler i Goebbels. Subjacent hi ha una reflexio filosofica imprescindible: la necessitat de generositat per contenir els perills de l’excel.lencia excloent.

En un moment determinat Hitler admira entusiasmat la maqueta de la nova arquitectura que tenia projectada per Berlin. Un prodigi de la modernitat, d’ordre, de netedat, de jerarquia. Un somni ideal i definitiu. Aquesta visio de Hitler l’acompanyen algunes frases escandalosament grafiques: “hauria d’haver mort tots els generals com va fer Stalin!” o quan exclama “tots els qui encara son vius son inferiors, perque els realment valents ja son morts”.

Mentre que a l’altre extrem hi ha el doctor nazi, el personatge antagonic de Hitler, el qui troba indignat la gent gran abandonada a primera linea del front. El que s’enfronta amb altres soldats que es dediquen a penjar civils que consideren traidors. Ell dona vida a la compassio, la indignacio, la dedicacio amb cos i anima, fins a l’ultim minut, a guarir les victimes de l’exercit nazi. Encara que fossin nazis, tant es.

Tambe es impagable, per la contundencia de l’escena, quan la dona de Goebbels plora desesperada i demana a Hitler “i que farem ara, sense voste, que sera del Nacional Socialisme ?” La seva idea forta s’esvaeix, el seu ideal, la seva rao de ser, i no te res mes on agafar-se. Fins a l’extrem de matar fredament els seus fills perque “no tenen futur en les decadents democracies occidentals”. Tot o res, no hi ha matissos possibles pel totalitarisme.

Potser per aixo mes val guardar-se dels cridaners que es van envalentonant i pujant mes i mes el volum. No es una exageracio, aixi va passar amb el nazisme i el poble alemany. La secretaria ingenua de Hitler aixi ho acaba reconeixent: “no tenia excusa, me n’hauria d’haver adonat abans del que estava passant”. Per poc que gires el cap, per poc que defugis la responsabilitat, per poc que passes per alt signes d’exclusio, les consequencies de les seves omisions van ser terribles.

Per sort tenim un antidot magnific contra els perills de les idees excloents: els exercicis de generositat com els del doctor nazi. I un deure, suposo, que deu consistir en estar sempre vigilant per escapcar la llavor totalitaria i els somnis enlluernadors de solucions ideals i salvadores. Tal i com explicava l’escriptor israelia Amos Oz; el gen del fanatisme és present en tota persona, en tots nosaltres, i per combatre'l cal assenyalar camins de la negociació i de reconeixement mutu.

Malgrat la complexitat, perque al cap i a la fi, Hitler tambe fa un exercici de generositat quan al seu ultim dinar, just abans de suicidar-se, agraeix a la cuinera que s’hi hagi esforcat tant amb el menjar. O l’emocio continguda i sincera amb la que es despedeix dels seus, mentre a la vegada escriu un testament politic esgarrifos i afirma “del que em sento mes orgullos es d’haver contribuit a netejar Alemanya dels jueus”.

Comentaris

Anònim ha dit…
Jo afegiria una recomanacio bibliografica. Per a aquells interessats en saber mes sobre el que va passar en els ultims mesos de la Segona Guerra Mundial a Europa, recentment s'han editat dos llibres, obra d'historiadors britanics que aporten noves dades sobre aspectes pocs coneguts de la gran tragedia que va representar la guerra per a milions d'europeus. Tot i aixi, costa arribar a fer-se una minima idea de les inimaginables proporcions a les que va arribar la barbarie:

"Berlin, la caida" d'Anthony Beevor

"Armaggedon" de Max Hastings (aquest no estic segur que l'hagin traduit al castella o el catala per ara)


Miquel
Eliyahu m'Tsiyon ha dit…
I notice that you mention Israeli novelist Amos Oz chirping about "fanaticism." He says that there is some of it in all of us. And well he should say that, since here in Israel, many people consider him a sort of nut, a fanatic, although his fanaticism is all in favor of "peace." Pues, Oz era uno de ellos que querian los dichos "Acuerdos de Oslo" de los cuales sufrimos despues de casi doce anos. Hasta ahora, no puede Oz reconocer que su "paz" nos trajo mas muerte que vida. Orwell dijo que la Guerra es la Paz. Lo sabemos muy bien.
Cesc Amat ha dit…
Eliyahu,

Thanks a lot for you comment. I wonder how you get to my blog. Anyway, I highly respect your comment, although I desagree with you. I do not consider Amos Oz a "nut" but someone who wants not to perpetuate the conflict. From Europe we value a lot all the peace processes. However, I do not consider myself a fanatic of peace. I was in Jerusalem and the West Bank last summer. I had the impression that the israeli governmnent is doing many things badly. Anyway, I talk from outside, I undrstand the suffering of israeli people, but also the palestinian one.