En Pujol a la LSE



Ahir va venir en Pujol a fer una conferencia a la LSE convidat per l’European Institute. El titol de la conferencia era “Spanish foreign policy, from Aznar to Zapatero”.

La conferencia, malgrat les dificultats amb l’angles de Pujol, va ser molt interessant. Va comencar fent un repas cronologic de la politica exterior espanyola dels darrers 30 anys. Va el.logiar molt a Felipe Gonzalez, i la seva amistat amb Khol, com un dels impulsors mes destacats de la modernitzacio d’Espanya i l’ingres a la UE.

Despres va criticar durament Aznar, a qui va titllar d’agressiu, arrogant i el va descriure com un “castella del s.XVII” . Fins i tot, mes tard, a la recepcio, va explicar que va tornar a parlar amb Aznar, despres de no haver-hi parlat durant dos anys, l’11 de marc del 2004, perque s’havien acabat enemistant fortament. Va argumentar que Aznar va situar fora de les seves capacitats a la politica exterior espanyola. I va recordar algunes de les declaracions prepotents d’Aznar respecte Franca, com ara la que “defensar l’excepcio cultural es el sintome d’un fracas cultural”.

Despres, va arribar el torn a Zapatero. El va criticar tambe amb forca duresa. Diu que la seva politica exterior te masssa contingut ideologic, que relliscades com les de recolzar Chaves, segons quines politiques amb Cuba o retirar les tropes tan rapidament no son politiques convenients. Segons Pujol, no es assenyat afirmar des del govern espanyol que retirant les tropes de l’Irak “s’ha aconseguit posar el dit a la llaga dels americans”. Va assegurar que coneix destacats socialistes espanyols que no van veure amb bons ulls la decisio de Zapatero de retirar les tropes.

En resum, que de les politiques exteriors de Gonzalez, Aznar i Zapatero, Pujol es queda clarament amb la de Gonzalez. Segons ell, les politiques exteriors d’aquests dos ultims han tingut massa carrega ideologitzant i sovint han estat guarnides amb declaracions propies “d’estudiants” i no de primers ministres.

Pero aixo va ser nomes el principi de la conferencia. Mes tard, quan va arribar l’hora del torn de preguntes va apareixer un Pujol absolutament genial. Va comencar a caminar aporpant-se cap al public, interpel.lant directament als qui li feien preguntes, parlant frances i alemany, parlant dels generals de Napoleo i el “mosqueter” Chirac, fent conya a tort i a dret, contestant el que li donava la gana… vaja, va ser apoteosic.

L’historiador Paul Preston, que feia de presentador de l’acte, va acabar reconeixent que hauriem d’afegir una nova faceta al curriculum de Pujol: la de showman. Segurament va abusar de les seves propies taules per fer front a les dificultats que tenia amb l’angles, pero va mostrar a la perfeccio aquella mitica capacitat seva de posar-se el public a la butxaca. A mes, aquesta vegada no des del populisme, sino fent servir multitud de referencies historiques i intel.lectuals.

I despres de la conferencia va venir la recepcio. Tambe va ser interessantissim: va acabar en Pujol al mig d’una rotllana d’estudiants catalans que li preguntavem per tots els temes de l’actualitat politica, que si el referendum d’Europa , que si l’Estatut, que si el dret a l’autodeterminacio, que si els atemptats de l’11 de marc, etc, etc…

Enmig de la rotllana em vaig animar a fer-li alguna pregunta. Vaig demanar-li perque no havia insistit mes, aprofitant que era a Londres, en la necessitat que Blair i els britanics es mullessin per Europa. Em va contestar que aixo era molt dificil, que ells volien nomes una Europa economica pero no gaire cosa mes, que era una questio genetica.

Despres li vaig preguntar si no havia estat una mica dur caricutaritzant la politica exterior de Zapatero i els socialistes espanyols, que almenys havien reconduit les coses cap on tocava, cap a Europa, i que en Solana i en Moratinos eren molt bons. Pero no va picar, va contestar que lo de recolzar el Chaves no podia ser i que es quedava amb en Gonzalez.

Alguna reflexio mes: va recomanar que votessim pel “si” a Europa, que potser si que CiU no va saber negociar prou be despres de les eleccions catalanes, que el pla ibarretxe i el tripartit estaven pensats contra un PP a Madrid, que per aixo ara la questio de l’Estatut era “confusa” perque no se sap fins a on es pot arribar, que en Blair li semblava un “diable” en el bon sentit de la paraula i li agradava, i que el trio solbes-rato-solbes havia estat molt positiu per modernitzar l’economia espanyola.

Tambe hi havia la Ferrussola i tota una munio de gent al seu voltant, una veritable comitiva que l’acompanya amunt i avall. I ell estava en plena forma, fent el que li agrada, explicant historietes entre gent que l’admira. Quin personatge. Despres a la recepcio ens preguntava… “ja heu entes tot aixo que he dit ?”

Suposo que encesos per en Pujol, despres vam tenir una altra de les discussions epiques sobre nacionalisme, catalanisme, federalisme, independentisme i demes amb en Lluis Sauri i en Miquel Ros. Deu n'hi do quina tarda... I avui, si tot va be, tindrem mes Pujol, perque a 2/4 de 4 ha de venir a fer un cafe amb la "Catalan Society".

Comentaris

Eloi ha dit…
Quan el passat maig vam entrevistar en Pujol per al documental d'en Porcel vaig ser conscient del potencial real d'aquest totterreny de la política.
M'alegro que t'ho passéssis tant bé. Coneixent-te, avui deu haver estat un dels grans dies d'aquest 2005.
joansalicru ha dit…
Com és que l'eloi ha de ser sempre tan correcte escrivint?
Bé, aquest no era el coment Amat. Ostia que bo tot lo que expliques, no? Realment aquest home t'hipnotitza, quan estàs davant seu...
Ja saps per qui ho deia això de "destactas socialistes espanyols" que no veien bé la línia zapateriana... per en gonzález!!!
apa
joan
Cesc Amat ha dit…
Si,

Es clar que ho sabia... Solana i Gonzalez son els que no ho varen veure be lo de retirar les tropes. Em vau dir que ho va dir sotovocce a Mataro :-)

Ostia, pero avui encara ha estat millor, hem estat 15 persones una hora i pico tancats en una aula fent el cafe amb ell ! Dema fare un altre post....

Al final li he donat records d'en "Salicru de Mataro" i ha dit " ah si ? ah, ah si !... aquell de la revista!"
cinto amat ha dit…
En Pujol, com qualsevol persona humana, se sent més còmode amb els de la seva generació, és a dir, amb els qui governaven quan ell tallava el bacallà. De totes maneres, penso que se li ha de separar molt el gra de la palla, com en tots els polítics que tiren a populistes. No podria deixar de reconèixer que la retirada de les tropes era un compromís personal davant la majoria aclaparadora de la societat espanyola que ho volia. En Pujol també en sap molt de compromisos personals i de contribucions a la ja clàssica "governabilitat" com una aportació personal...

Records !!