Els 'petits miracles' i les contradiccions

Bé, gràcies Carmen pels comentaris. I perdona tant de Pániker, però és que estic deborant aquests dies el seu 'Primer Testamento' (el seu primer volum autobiogràfic). Els teus comentaris em fan venir moltes consideracions al cap. Encara que, de fet, algunes ja les vaig fer en un 'post' anterior que parlava del John Gray, liberal anglès, i lliga moltíssim amb tot això.

Ara només voldria afegir que m'agrada insistir tant en les contradiccions, en els perills, en enpetitir les coses, en no absolutitzar-les, en el matís etc... no tant amb voluntat de paràlisis o pessimisme, sinó tot el contrari, amb voluntat de posar-hi encara més exigència, més rigor, més prudència, més bona feina... No sé si m'explico, vull dir que no interpreto o m'identifico amb el Pániker i altres des d'una visió pessimista sinó més aviat des d'un 'escepticisme constructiu' o 'optimisme no ingenu' (que em sembla que és per on van ells també).

Acollir un immigrant a casa està molt be però és que aquí no hi ha massa discussió possible. Em direu que són valors, i que a més potser aquests valors van escassos, i que avancem amb petits granets de sorra com aquest, és clar que sí!, perfecte i endavant amb tot això. Però amb això no n´hi ha prou.

Si volem 'democràcia' , a part de bones intencions, també fa falta allò que demanava en Vázquez Montalbán: "que els joves que es fan de ONG´s també vagin a votar". I això ja implica aassumir responsabilitats, potser més deures que no pas drets, potser jerarquies, esforç i dedicació...

Vaja, que penso que no hi ha una contradicció greu entre els 'petits miracles' d'en Joan i el meu èmfasis en els matisos o , diguem-ne, treballar per la imperfecció. Però el que sí que convé és sumar o afegir una cosa amb l'altra. És a dir, no només quedar-se amb les bones intencions.

I amb tot això vull dir... no quedar-se pasmat esperant la perfecció, sinó saber que les bones intencions poden acabar com el rosari de l'aurora, mirar-se les coses dues vegades i treballar amb rigor, buscant les segones derivades, deixar-se de prejudics absurds, pensar que culpes i raons deuen anar repartides, no absolutitzar ni portar grans banderes, ser eclèctic, estar disposat a replantejar-s'ho...

Resumint: no ser fanàtic de quasi res, excepte, potser, del treballar i de intentar posar el nostre modest gra de sorra per contribuir a un futur més suportable (que serà imperfecte i on hi haurà misèries). Avui llegia una definició de 'cultura' com la manera de fer compatibles les contradiccions, i la barbàrie com encegar-se amb una única veritat.

Ara me n'adono que he contestat amb massa paraula bonica i de manera molt abstracta... Sorry for that. Però és que se'm dóna millor la teoria ! Preguntes que si aquest escepticisme és perquè hem descobert el 'Sud', dona, jo diria que no, fixa't que pots fer exactament la mateixa reflexió només mirant la història d'Europa al s.XX, ple de bones intencions i grans desastres, fins i tot si no existís Àfrica, el gran continent oblidat. A més, l'amenaça en el cas del terrorisme sembla que no ve causada per la pobresa (encara que això potser és discutible).

Comentaris

Maria Carme Maltas ha dit…
Gràcies per la resposta. Ni curta ni llarga, ni bonica ni farcida. Precisa. I voldria insistir en aquest tema de l'escepticisme davant del futur, en el sentit que quan semblava que tot estava organitzat i que teníem el benestar a l'abast de tothom la "descoberta" real del Sud i de la pobresa -i algú m'hauria d'explicar què hi ha de probresa en el terrorisme i de terrorisme en la pobresa- i de les contradiccions que en nom de la "civilització" hem anat creant etc. és quan arriba aquest futur incert. Penso que el que potser ens espanta és anar al fons de la veritat, de com, entre altres coses hem destruit la gent de l'Africa, les seves riqueses, les seves cultures, i així un llarg etc. i ara ens costa enfrontar-nos a aquest futur incert que tots plegats hem propiciat. I no tothom es postula com tu o com en Joan o com tanta gent que va aportant el seu gra de sorra o que s'implica o com dèiem a la meva època de "jove" es compromet.
joansalicru ha dit…
Ei, això és un debat apassionant...
Només aportaré un element de debat: en Francesc Grané, en una col·lumna que hem publicat a capgros.com, alerta de que la solidaritat real avui en dia és implicar-se en política -i no pas participar a La Marató de TV3-! Segurament molts em diran que som uns ingenus els que creiem que els que fan política en fan per voluntat de solidaritat amb els altres però jo considero que en un 90 per cent és així!
Bé, això ho deia en relació al que en francesc comentava: "Els que fan solidaritat també han d'anar a votar". Molts em sembla que ja ho fan... la resta caldrà convèncer-los...
Eloi ha dit…
Acostumo a llegir molt més que no pas penjar commentaris, però ara crec que em toca.
Per a mi hi ha una qüestió evidentíssima que estem mig obidant; hi ha una dita xinesa "només es camina avançant un peu davant de l'altre". El camí cap a una societat solidària perquè ho volem, perquè ens ho dicta el cor, i no perquè "ara toca" -La Marató- o el camí cap a una societat on ens entenguem tots -acceptar el sud com a una part nostra, i no com a una cosa aliena i estranya que ens arriba- crec modestament que només la construïrem si cada dia ens proposem facilitar-nos les coses als que ens envolten i a nosaltres mateixos.
Ajudar quan en siguem capaços, treballar perquè allò que ens importa és el que queda reflexat de nosaltres en els altres.
Cesc Amat ha dit…
Eloi,

No acabo d'entendere ben be què vols dir...