Desigualtats Econòmiques i Socials / Oportunitats, polítiques socials i Plató II

Resumint la parrafada d'ahir: hi ha una desigualtat creixent en els salaris perquè el mercat premia amb salaris més alts la gent amb més capital humà a causa del canvi tecnològic. Aquestes desigualtats seran perverses si no existeix mobilitat social i la pobresa es converteix en un llast que afecta les oportunitats vitals dels individus. Quines són les polítiques socials adequades per fer front a aquesta situació ? Bàsicament dues: més participació de la dona en el mecat de treball i invertir en els nens.

Comencem pel rol de la dona. Que la dona treballi és important, en primer lloc, perquè és un remei de primer ordre per disminuir dràsticament la pobresa infantil. Segons Esping-Andersen, hi ha una gran reserva de dones amb escassa formació sense participar activament en el mercat de treball. El gran drama, però, d'aquestes dones amb escassa formació, mares solteres per exemple, és que no pariticpen en el mercat laboral a causa de l'elevada imposició implícita que això significaria. Al dur els nens a una guardaria privada, posem per cas. En altres paraules, a aquestes mares soles no els surt a compte treballar per un baix salari si això implica perdre segons quines ajudes estatals.

Resposta política: subsidiar les mainaderes, les guardaries que siguin públiques, que tothom hi tingui acés. Es interessant, a mes, el fet que aquest és un argument tècnic, no ideològic. Continuant amb aquest argument, la prova d'aquesta vulnerabilitat de les dones, sobretot de les dones amb escassa formació, és que reaccionen molt més als alts i baixos del cicle econòmic (quan van maldades aquestes mares solteres amb escassa formació seran les primeres a perdre la feina).

La segona resposta a nivell de polítiques públiques és invertir en nens. I aquesta nencessitat té a veure amb una trista conclusió respecte el balnç que podem fer de l'Estat del Benestar: és capaç de redistribuir riquesa però el seu èxit és més aviat escàs a l'hora de donar igualtat d'oportunitats. Dit en altres paraules, l'herència social dels pares als fills continua sent absolutament determinant: la riquesa dels pares esta altament correlacionada amb els ingressos que els fills tindran en el futur.

Aquesta herència social és encara més forta en els extrems de la distribució de la riquesa: és el 'Bush effect' per les classes altes i el gran llast per les famílies amb ingressos per sota el llindar de pobresa. D'aquesta manera, si tenim un nivell d'herència tan elevat vol dir que no hi ha mobilitat social, no tenim igualtat d'oportunitats, ja que l'entorn familiar determina quasi completament les oportunitats dels fills.

Però quines són les raons profundes d'aquesta alta correlació entre els ingressos dels pares, l'entorn familiar, i els resultats dels fills ? La resposta, i en aquest punt, com Esping-Andersen assenyala, quasi totes les Ciències Socials s'hi estan posant d'acord: la primera infantesa, els primers estadis educatius són determinants. Està clar que la pobresa persistent, la inseguretat financera de les famílies són elements importants, però tots aquests no són una explicació suficient de la transmissio de la pobresa de pares a fills. Ens fa falta aguna cosa mes.

De fet, les variables que apareixen com a primordials són les 'varibles culturals'. En altres paraules, la transmissió de curiositat intel.lectual, 'capital cultural', motivació i entorn cultural de la família són els elements cabdals. Són aquests els que determinen l'elevat grau de correlació entre els ingressos dels pares i els ingressos/oportunitats dels fills. I per què ? Perquè són aquestes variables culturals de la primera infantesa les que afecten les habilitats cognitives que després són tan importants en el mercat laboral, i aquest és el nus de l'assumpte.

Estudis empirics mostren que aquestes varibles culturals poden arribar a ser més importants que la pròpia riquesa familiar: en altres paraules, una família relativament 'pobra' però equipada amb un bon 'capital cultural' pot donar moltíssimes oportunitats a llarg termini als seus fills que seran premiades posteriorment al mercat laboral.

I resulta que això no és nou, sino que són idees més velles que l'anar a peu. I aquí aribem a Plató, que es veu que ja va anunciar que el problema més greu de la República era els nens educats sense el suficient capital cultural. La solució, segons Plató, era allunyar els nens dels pares i donar una educació equalitzadora i de qualitat per a tothom, per impedir aquesta injustícia deguda a l'herència social. Una altra experiència històrica en aquest sentit són els Kibutz d'Israel. Es tracta, per tant de donar una educació equalitzadora i igualadora d'oportunitats des dels inicis.

Tot tot aquest rollo és el que justifica una forta política educativa, igualadora, des dels inicis per a tots els nens. Per això pot ser una política interessant invertir en nens, per donar un 'estímul cultural de classe mitjana', per tal que els nens puguin desenvolupar les seves habilitats cognitives.

Com a resum final, finançar guardaries públiques i de qualitat i garantir accés per a tothom és una política reconciliadora dels dos objectius: així la dona podrà incorporar-se amb menys dificultats al mercat laboral (sense una elevada imposicó implítica a l'haver de pagar guardaries privades) i també els nens podran rebre amb igualtat de condicions aquestes variables culturals.

Com a apunt final, aquesta política d'invertir en nens, en guardaries púbiques, és altament rendible per l'administració perquè podrà recuperar amb escreix la inversió present en forma dels impostos que els nens fets grans pagaran en el futur. També és interessant des del punt de vista la immigració, on convé, segons Esping-Andersen, fer una clara aposta per l'acció afirmativa i portar els nens dels immigrants a aquestes guardaries públiques amb igualtat de condicions per evitar una polarització postserior.

La mala notícia, o la bona, és que aquesta és només la primera meitat de la història, que podem igualar aquest 'capital cultural' que donem als infants des de petits, però obviament continuaran havent-hi diferències en les habilitats dels nens... que es traduiran en diferències salarials en un futur. Però aquesta és una altra història.

Comentaris