La Serenata del Carrer de Sant Ramon II / Glucksmann al "Mar i Cel"

Microscosmos

La Serenata ja ha passat, i sort que n´hem sortit més o menys ben parats, perquè aquest any no ens hem quedat curts. Els microcosmos humans poden arribar a nivells insospitats. En Ramon Radó diu que és el "Quintanilla de Onésimo mataroní", però ai!, les quintallinadas aquestes… no sé pas. Podria escriure moltes coses que no he d’escriure, masses acumulacions sentimentals. Això sí, varem sopar bé, especialment les postres, biscuit de la Granja Queralt i coca de llaveneres.

Sorra de platja i Glucksman

Les dones ens van abandonar, suposo que amb raó, i amb en Xandri, en Ramon i en Joan ens en vam anar a embrutar-nos de sorra a un dels xiringuitos moderns de la platja. Un cop resòlt, una vegada més, l’encaix de Catalunya i Espanya, el boom d’ERC i el bluf de CiU, la conversa va derivar cap als pressupostos participatius i la democràcia.

Al tornar a casa, tot mirant de no fer massa merder amb les xancletes i la sorra, repasso el llibre de l’André Glucksman:

"La ciudad occidnetal se fundamenta así en la primacía de la opinión pública en cuanto a la supervivencia en común se refiere. La opinión del conjunto de los ciudadanos, por incompetentes que sean, prima sobre el parecer de las aristocracias, por comptentes que se consideren. "La multitud es el mejor juez", hay una "superioridad de la masa sobre la minoría de gente vituosa", siempre según Aristóteles. Aunque Andre Gide se exaspere, y no es el único, ante la equivalencia en la urna de la papeleta de su portera y la suya, la democracia toma partido por Aristóteles frente al "rey filósofo" de Platón. Como hasta el más sabio puede errar y equivocarse, es mejor titubear juntos, compartiendo la responsabilidad de los éxitos y los fracasos.

El mérito de esa estructura política se debe a que no hay ninguna otra capaz de reunir a unos ciudadanos que, sin ponerse de acuerdo sobre un absoluto, presciden de una fe única, dicen adiós a las tradiciones inmutables y no se apoyan en la autoridad de un saber infalible. La ciudades occidentales se basan en la opinión, la doxa, que es eminentemente plural, fluctuante, titubeante. Al elegir a sus gestores y garantizar, com mayor o menor firmeza, las condiciones constitucionales de una discusión libre en la que se expresan tanto las minórias como los expertos, la ciudad mixta (según Aristóteles) o representativa (según los modernos) intenta integrar las ventajas y evitar los escollos propios de la anarquía, de la aristocracia, de la monarquía. El estado de derecho legaliza, así, el derecho al error, a la duda, a la tentativa."

Comentaris

joan ha dit…
Eps, Amat!
Si que ho has matat ràpid això de la serenata… el sopar, Déu n’hi do! Déu n’hi do perquè hi érem tots… en Pera i la dona, tu, jo, en radó, l’aina, la radó, la marina (que li va anar a demanar disculpes a l’aina per haver fet el burro), l’eloi, en xandri, els postres pares, les àvies, en gallemí…va ser un moment d’aquells que hi ha tanta gent coneguda que fins que no em tranquil•litzo una mica passa ben bé una estona… però al final va acabar molt bé, no? Tots allà sopant i tothom xerrant, rient, fent vida de carrer… é smolt bonic això, és la recuperació de l’espai públic per als ciutadans… ni que sigui un cop a l’any !

Per cert, al final vam aconseguir veure en Radó fotent-se alcohol! Això si que és novetat!
Anònim ha dit…
Quin sopar, Francesc!
El carrer Sant Ramon en el darrer cap de setmana d'agost esdevé un espai batent, on els amics, la hospitalitat, la festa, els bons sopars de verbena i la música es mesclen. En aquests mosaics sempre hi apareixeu tu i en Ramon, dos veïns del carrer. Per un cop a l'any les nostres converses sobre política, art, societat, relacions internacionals, història o sociologia deixen pas a un ambient molt més espontani, molt més autèntic.
Gràcies per deixar-me compartir amb vosaltres aquests moments màgics cada final d'agost.
PD: La festa jo la vaig acabar a les festes de Granollers. A les 5 del matí, tornant dues amigues amb cotxe a mataró, i havent tornat del Vallès, em vaig creuar en un semàfor amb un cotxe que s'esperava. Quina sorpresa al veure-hi a dins en Xandri conduïnt i en Joan de copilot, que venien de beure i mandrejar al passeig marítim!