La Paradoxa de l'Estat del Benestar

Article per la Revista Valors, número de febrer de 2012

La gravetat de la crisi econòmica ha posat damunt de la taula, una vegada més, la necessitat de reformar l’Estat del Benestar. Tenen raó els qui asseguren que l’Estat del Benestar és el millor model possible. És un model que caracteritza Europa i que s’ha desenvolupat al llarg del segle XX amb les aportacions de socialdemòcrates, democratacristians i liberals. I és que, probablement, el seu tret fonamental és la capacitat per fer compatibles la competitivitat econòmica i la justícia social. Ara bé, l’Estat del Benestar no és un model estàtic. Més aviat al contrari, les pressions que suposen els canvis demogràfics i socials exigeixen una redefinició del model perquè aquest sigui sostenible. I la crisi econòmica no ha fet sinó agreujar aquesta necessitat. Fins aquí el consens és molt ampli, i en certa manera, aquest debat s’ha acabat convertit en un tòpic. El que sovint no es destaca amb prou rotunditat és una de les paradoxes més importants de l’Estat del Benestar: la paradoxa de la prosperitat. L’Estat del Benestar, en els seus orígens, va ser dissenyat per oferir un sistema de garanties socials i reduïr les velles desigualtats econòmiques. De manera que els serveis públics univerals es van convertir en la clau de volta d’un sistema que protegia les classes treballadores al llarg del seu cicle vital. Avui en dia, però, les classes mitjanes representen la majoria de la població. I aquestes classes mitjanes disfruten d’uns nivells de prosperitat econòmica que no són menyspreables. El Comissari Europeu Joaquín Almunia, en una conferència recent, assenyalava que 2/3 de la població gaudeix d’una renda disponible suficient com per pagar-se de la seva pròpia butxaca, si ho consideren convenient, una millora dels serveis als quals accedeixen. Les classes mitjanes demanen serveis públics no univerals, sinó serveis de qualitat i personalitzats. En canvi, aproximadament 1/3 de la població estaria per sota d’aquesta renda disponible suficient i patiria nivells de vulnerabilitat econòmica molt més importants. Les noves desigualtats econòmiques, per tant, no tenen res a veure amb les velles desigualtats econòmiques que van donar peu a l’Estat del Benestar. En altres paraules, els grups socio-demogràfics que estan subjectes avui a més risc i vulnerabilitat han canviat. Són ara els joves, per exemple, els qui pateixen amb més rigor les conseqüències de la crisi. I és que, en certa manera, les classes mitjanes i els treballdors “insiders” han acabat segrestant l’Estat del Benestar. Mentre que els nous grups de risc –joves i treballadors en el sector serveis i no tradicionals- sovint són exclosos a l’hora de definir les prioritats. A la vegada, la paradoxa de la prosperitat genera dilemes difícils de resoldre pels partits polítics. El perfil de les bases de suport tradicional als partits socialdemòcrates, per exemple, ha canviat significativament. Per no morir d’èxit, doncs, no s’hi val ser escleròtic i cal afrontar aquesta paradoxa.

Austeritat i el retorn de la política

Article per la Revista Valors, Gener de 2012.

Des del mes de maig de l’any passat, quan el govern de Zapatero va haver de posar en pràctica mesures urgents per reduïr el dèficit, el lema que sentim repetit una i altra vegada és la necessitat d’austeritat. També el govern d’Artur Mas ha convertit l’austeritat en l’eix principal de la seva política. El conseller d’economia Andreu Mas-Colell, en una exaltada reacció va etzibar aquell famós “No tenim diners!” davant els periodistes. I és cert que els atacs especulatius i la crisis del deute sobirà compliquen moltíssim l’obra de govern. Fins al punt que la prioritat política ha passat a ser gairebé exclsuviament recuperar la confiança dels mercats. Ara bé, la gravetat de la situació vol dir que una única política és possible? O fins i tot, que la política ha perdut qualsevol tipus de marge de maniobra? No, no és així. Malgrat que el lema sigui l’austeritat, hi ha lloc per la política. I és que els governs s’han de guanyar no només la confiança dels mercats, sinó que també han de recuperar la confiança dels ciutadans -que ara per ara és també molt fràgil. És cert que les mesures d’austeritat són necessàries, però també s’han de tenir en compte els costos polítics de la situació actual. No n’hi ha prou amb etzibar un “No tenim diners!”, malgrat que sigui una afirmació plena de sentit. En primer lloc, la política ha de definir què és el que s’ha de retallar i què no. Allò que es pot tocar, i allò que continua sent imprescindible. És a dir, no s’hi val a plantejar les retallades com a necessitat universal, sinó que s’han de fer en funció de criteris d’eficiència i equitat en la despesa pública. Fent anàlisis cost-benefici en l’avaluació de les polítiques públiques que tinguin en compte, també, les conseqüències socials. Es pot fer molt camí encara per augmentar l’eficiència i l’equitat de la despesa, és cert. Però cal valentia, i sobretot, criteris i raons que hauran de tenir un caràcter tant econòmic com polític. I explicar a la ciutadania quins han estat els criteris utilitzats. En segon lloc, el mateix passa a l’hora de pensar les polítiques de reactivació econòmica, reformes del mercat laboral i incentius empresarials. Per posar en pràctica polítiques de creixement, quan a poc a poc el crèdit des del sector bancari torni a fluïr, caldran decisions valentes i amb criteri. Per exemple decidir prioritzar segons quins sectors econòmics o polítiques d’incentius a les empreses. El criteri no serà mai neutral, pot comportar perdedors i guanyadors, i per tant tindrà un caràcter eminentment polític. La política, doncs, entesa com l’elecció de criteris d’actuació, és i continuarà sent imprescindible. Uns criteris que han de ser explícits i creïbles per a la ciutadania. En altres paraules, la necessitat d’austeritat no pot ser utilitzada com a analgèsic de la política, perquè llavors sí que correríem el perill del populisme.

“Exit, Voice and Loyalty” de Hirschman, versió des de North Carolina

Article del mes de desembre per la Revista Valors.

Poder canviar la perspectiva de la realitat és un exercici extraordinari. Permet no només entreveure una realitat nova, sobretot permet repensar la pròpia realitat. Aquesta tardor als Estats Units, primer a Nova York i després a la Universitat de Duke, m´ha permès fer aquest exercici. Un dels primers vespres a Nova York, passejant per Washington Square, ens trobem amb una concentració d’activistes d’Occupy Wall Street, entre ells forces estudiants de NYU que treuen el cap. Els qui escolten van repetint amb veu alta les paraules dels qui intervenen -imagino que perquè no tenen micròfon. Els participants critiquen el bipartidisme, la corrupció, els loobbys, i assenyalen directament el sistema capitalista. Els assistents repeteixen “no als diners, no al capitalisme!”. També participa en la concentració una noia amb un adhesiu del Partit Demòcrata, mentre ben a prop un vagabund, mig embriac, sembla emprenyat i se´n va. Més tard entrem al cinema per veure “Margin Call”, la pel.lícula que retrata el món de les finances de Wall Street, i després de la sessió tenim la fortuna que el director hi és per participar en un debat obert amb el públic. El debat és interessantíssim, sobretot quan el director explica sense embuts que ell és fill del món de les finances, que el seu pare era un inversor privat, i que ha volgut retratar les entranyes d’aquest món. “El que fa vostè és un retrat per exonerar els especuladors financers?”, pregunta algú, “bé, no ho sé, però el que tinc clar és que hem de tenir clares quines són les regles del joc, i que no podem renegar dels diners com a mesura de la realitat que tots acceptem”, respon el director. El mateix dia, amb molt poques hores de diferència, hem escoltat els dos extrems, el despreci i l’el.logi pels diners. “Exit” and “loyalty”, sgons Hirshman. Al cap d’una setmana arribo al campus de la Universitat de Duke. Al bell mig del campus hi ha una acampada d’estudiants. Hi ha força gent, 6 o 7 tendes, pancartes, consignes de solidaritat i gent que s’atura a discutir. La segona setmana algunes tendes han desaparegut, però sempre hi veig un parell o tres de nois comentant la jugada. La tercera setmana no hi ha cap tenda i una noia sola llegeix un llibre mentre fa guàrdia del campament. Avui, mentre escric aquestes línies, ja no hi queda ningú. Aquestes són, és clar, quatre impressions desordenades, però recordo la cruesa del director de la pel.lícula: acceptar les regles de joc. Recordo també la incomoditat que vaig sentir en la concentració d’anticapitalistes i la pobresa de les consignes que s’hi repetien –i el vagabund que se´n va. Però m’agrada l’actitud de la noia sola que fa guàrdia i llegeix un llibre, quan ja no hi ha més campament que el d’ella mateixa.

La política contra la llengua

Article del mes d'octubre per la Revista Valors.

Els disbarats judicials han acabat amb la interlocutòria del TSJC sobre la necessitat d’adaptar el sistema d’ensenyament a Catalunya a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Convé recordar, però, que la desafortunada sentència del Tribunal Constitucional va ser resultat d’un recurs interposat pel Partit Popular. La sentència del Constitucional va ser conseqüència d’un procés polític. Dissortadament, la llarga ombra d’aquell recurs ha acabat per posar en dubte el model d’ensenyament a Catalunya. Un model que té com a caracterísitica fonamental tenir el català com a llengua vehicular. És important remarcar que aquest ha estat un model d’èxit a l’hora de fomentar la cohesió social a Catalunya durant més de trenta anys. El model d’immersió lingüística vertebra l’ensenyament a Catalunya amb dues conseqüències bàsiques. La primera, és que per contrarestar la posició de debilitat del català respecte el castellà, garanteix un mínim de competència lingüística de tots els estudiants en català. I això ho aconsegueix sense perjudici de les competències lingüístiques dels alumnes en castellà. De fet, segons les dades, els alumnes en les proves de castellà a Catalunya obtenen millors resultats que la mitjana a la resta d’Espanya. Seria bo que aquells qui qüestionen el model abans fessin un cop d’ull a aquestes dades. Però la segona conseqüència, encara més important, és que el model d’immersió lingüística garanteix el coneixement del català. Perquè no ens enganyem, el problema real a Catalunya no és només el coneixement del català sinó, sobretot, l’ús social del català. Ferran Sáez, que discuteix en un interessant capítol "la identitat com a valor” al darrer informe de l’Enquesta de Valors Europeus, assenyala que l’escletxa a tenir en compte a Catalunya és justament la diferència entre el coneixement del català i l’ús social del català. De manera que un model d’ensenyament que garanteixi el coneixement del català és condició necessària, però no suficient, per fomentar l’ús social del català. I el que ha demostrat el model d’immersió lingüística és que és possible fer compatible aquesta condició amb no crear cap tipus de greuge al coneixement del castellà. És doncs, un model d’èxit. Aleshores la pregunta esdevé, per què qüestionar aquest model que ha demostrat ser positiu i integrador durant tants anys? Per què determinats partits polítics no dubten en posar aquest tema damunt de la taula i generar conflictivitat social? Una conflictivitat social absolutament artificial, perquè el consens de la majoria d’actors socials a Catalunya, des de sindicats a empresaris, és recolzar el model d’ensenyament. La resposta és evident: és el resultat d’una estratègia deliberada del Partit Popular per crispar l’ambient polític a Catalunya. I per què crispar i tensionar la situació política? Ras i curt, per obtenir-ne rèdits electorals. William Riker, probablement el millor politòleg del s.XX, ja ho va advertir: els partits polítics poden obtenir rendiment electoral tensionant la situació política i polaritzant l’electorat. Així doncs, l’estratègia del Partit Popular no és només fruït de la ideologia, sinó que és una estratègia plenament conscient i deliberada. I malauradament, el PSOE va ser còmplice d’aquesta estratègia al rentar-se les mans de la sentència del Constitucional.

Crisis econòmica i conflictivitat social

Columna per la Revista Valors, número de setembre de 2011.

Els disturbis d’aquest estiu a Anglaterra -a Londres i altres grans ciutats- posen de manifest el delicat equilibri econòmic i social en el que es troben molts barris de les grans ciutats europees. La societat anglesa és una societat altament estratificada, amb fortes desigualtats econòmiques i on les diferències socials en funció de la renda i la classe social són evidents. De fet, és un dels països de la OCDE amb més desigualtat econòmica. Malgrat això, aquest no és un fenomen nou i els alts nivells de desigualtat han estat presents a Anglaterra tant en èpoques de crisis com en temps de creixement econòmic. La vella Anglaterra ha estat sempre una societat desigual i jeràrquica. De manera que és difícil afirmar que les desigualts econòmiques són per si soles la causa dels disturbis. Aquesta seria una explicació massa simple. A més, els aldarulls a Londres no van tenir lloc als barris més degradats sinó als barris de les famílies de classe mitja-baixa. Com ho podem explicar? Una característica rellevant de la societat anglesa és la deixadesa generalitzada de l’espai públic. He viscut dos anys dos anys a Londres i una de les coses que més sorprenen és l’absoluta falta de preocupació per la qualitat de l’espai públic –tant de la xarxa urbana de places i carrers, el transport públic i altres infrastructures de serveis socials. En altres paraules, hi ha centenars de places i carrers, hospitals o xarxes de metro que no s’han tocat des de fa anys. L’espai públic en els nuclis urbans és el centre de la vida social, i per tant afecta directament la qualitat de vida dels ciutadans. Però no només això, l’espai públic és també un reflex del grau de cohesió social d’una societat. És el punt de trobada amb aquelles persones similars a tu, però també és el punt d’intersecció amb aquells qui poden ser molt diferents de tu. Una segona característica de la societat anglesa és la baixa qualitat dels serveis públics més elementals; és a dir educació, sanitat i altres serveis bàsics. La qualitat mitjana d’un hospital públic català està molt per sobre de la d’un hospital públic anglès. El mateix passa amb l’educació pública. Finalment, ha estat la classe mitja i mitja-baixa la que més ha patit un descens de les seves perspectives econòmiques a mig termini a Anglaterra. Els nivells d’endeutament, hipotèques i pèrdua de llocs de treball ofeguen bàsicament a les classes mitjanes i baixes. En resum, nivells elevats de desigualtat econòmica acompanyats d’un espai públic abandonat, uns serveis públics de baixa qualitat i la disminució de les expectatives econòmiques són els factors que probablement hi ha darrere els disturbis d’aquest estiu passat. I aquests factors són els que explicarien que no siguin els més desafavorits els qui protesten violentament, sinó alguns joves de la classe mitja-baixa. Uns disturbis que van ser de caire violent i individualista, de persones que no troben el seu lloc en un espai públic degradat.

Airejar els partits

Columna per la Revista Valors, Juliol 2011.
Els partits polítics són organitzacions imprescindibles pel bon funcionament de la democràcia. Tot i això, molts partits funcionen encara amb estructures més pròpies del XIX que no pas del s.XXI –com velles màquines encallades en el temps. La gran majoria de partits estan organitzats de manera excessivament jeràrquica i, sobretot, poc permeable a la ciutadania. Seria desitjable que els vincles entre partits i ciutadans fossin més directes i immediats. En canvi, la realitat és tossuda: ciutadans i polítics semblen seguir camins independents. El problema, però, és que els partits polítics deixen de tenir sentit si no donen resposta, vehiculen i lideren les demandes de la ciutadania. I per altra part, la ciutadania només delegarà la presa de decisions i la representació política si confia en els partits. Aquest delicat equilibri democràtic sembla haver-se esberlat. El moviment dels “indignats”, molt simplificador i terriblement ingenu en molts aspectes en això posa el dit a la llaga de la democràcia representativa: és urgent airejar els partits polítics. Bona part de les velles distincions entre “simpatitzants” i “militants” han deixat de tenir el sentit d’abans. Aquestes categories s’han tornat avui molt més canviants. Estats Units és un bon contra-exemple. Tant el Partit Demòcrata com el Partit Republicà es comporten avui com organitzacions dinàmiques que creen constament xarxes de simpatitzants i van a buscar nous votants a cada elecció. La creació de “networks” d’activistes polítics és una prioritat pels partits. Saben que constament guanyen i perden suports, amb nous “inputs” i “outputs” cap a la societat, perquè són estructures dinàmiques que evolucionen al mateix ritme que la societat. Si no ho fan i es queden encallats l’altre partit els robarà la partida. Saben que difícilment poden comptar amb un “mailing list” permanent dels militants de sempre. El mateix passa a Anglaterra on el Partit Laborista sap que no pot basar-se en el recolzament dels militants tradicionals -els sindicats, de fet, han deixat de ser la base del laborisme anglès. Els partits moderns saben que les bases del seu suport són canviants, que avui poden comptar amb un vot però que se l’hauran de tornar a guanyar a les properes eleccions. I això només és possible si els partits són permeables i dinàmics; o en altres paraules, si s’entrecreuen constantment el seu camí amb la ciutadania. La part positiva és que fomentar aquest entrecreuament de camins és útil per garantir l’equilibri i la confiança mútua entre ciutadania i partits.

Plataforma per Catalunya arriba a Mataró

Entrevista per la Revista Capgròs:

- T'ha sorprès l'entrada de PxC a l'Ajuntament de Mataró? Sembla que ha agafat tothom a contrapeu...

Malauradament no és un fet sorprenent l’entrada de PxC a l’Ajuntament. Els resultats a Mataró a les eleccions autonòmiques del novembre ja indicaven la més que probable entrada de PxC a l’Ajuntament. Ha agafat a contrapeu els partits polítics, però hi havia senyals anteriors que ho anunciaven. El que és sorprenent és que alguns partits, després de les autonòmiques, van fer com si el risc de la PxC no anés amb ells.

- Quins motius creus que han dut més de 4.000 mataronins a votar aquest partit?

Plataforma per Catalunya és un partit que explota electoralment la por i la inseguretat davant la immigració mitjançant la demagògia i les mentides. Cal tenir en compte els factors estructurals que possibiliten l’ascens de PxC: un context de greu crisis econòmica, taxes d’atur elevades, falta de lideratge dels partits polítics i desafecció envers la política de la ciutadania. En aquestes condicions el discurs polític de PxC és extremadament simplista però terriblement efectiu: la culpa és dels que vénen de efora. PxC ha fet una campanya “underground” absolutament demagògica centrada en activar un vot que és més emocional que no pas ideològic. És per això que és fonamental no culpabilitzar els votants de PxC sinó en tot cas l’estratègia electoralista i demagògica dels seus representants.

- Consideres que la gestió del fet migratori feta pels partits de govern ha estat massa evasiva i això ha motivat el creixement d'un partit com aquest?

Els partits polítics han de parlar amb rigor i responsabilitat sobre immigració. Mataró ha estat històricament una ciutat receptora d’immigració. La immigració és un fenomen altament positiu i beneficiós per Mataró, ho ha estat sempre, però també suposa reptes innegables. Reptes sobretot pel que fa a la cohesió social i el relligar urbanísticament tots els barris de la ciutat. Aquests reptes no es poden obviar. Mataró va créixer desordenadament els anys 60´s i 70´s amb la onada immigratòria de llavors, ara en canvi toca créixer ordenadament amb cohesió social i cohesió urbana. Aquest és avui un dels principals reptes que els partits polítics han d’afrontar. Amb una bona gestió política i social la immigració ens ajudarà a sortir de la crisis actual, però cal tenir presents aquests reptes. Els partits polítics no han d’evitar el debat sobre immigració; però aquest debat s’ha de fer amb responsabilitat, arguments i contraposició de propostes.

- Més enllà de Rocafonda i Cerdanyola, també han tret bons resultats a barris amb molt poca immigració com la Llàntia. Per què?

Els resultats assenyalen que PxC guanya vots de dos tipus de fonts: votants tradicionals d’altres partits que s’han decantat ara per PxC i votants que provenen de l’abstenció. Per un costat hi ha ciutadans que viuen molt directament el fenomen migratori en aquells barris on es concentra la immigració. És en part un xoc d’onades migratòries: en un context de crisis econòmica hi ha ciutadans que perceben amenaçat el seu estatus econòmic . I l’estratègia de PxC és treure profit electoral d’aquestes inseguretats tot creant un culpable: la immigració. Les dades indiquen que a Mataró, i a Catalunya, PxC ha guanyat un gran número de vots en aquelles àrees on l’atur ha augmentat significativament. A més, hi ha estudis fets en altres països que assenyalen que el xoc d’onades migratòries és terreny abonat pel creixement del populisme. I per un altre costat, PxC també guanya vots entre ciutadans que en altres eleccions s’havien abstingut i ara expressen el seu descontentament amb un vot que té més un component d’insatisfacció i de protesta genèrica.

- Fins a quin punt l'entrada PxC a Mataró està relacionat amb l'augment de vots del partit xenòfob a tot Catalunya, o és una qüestió més específica de la nostra ciutat?

No és ni molt menys un problema específic de Mataró. Això ens ho hem de treure del cap perquè és totalment fals. No ens hem d’avergonyir de Mataró sinó tot el contrari. L’ascens de l’extrema dreta populista i xenòfoba és un fenomen que, lamentablement, es dóna a tot Europa. No estem sols en això. Ho vam veure recentment a les eleccions a Finlàndia, passa el mateix amb el FN a França, el BNP al Regne Unit, a Holanda, a Itàlia etc. La crisis econòmica colpeja molts països europeus i hem vist que els factors estruturals que fan possible l’emergència de l’extrema dreta es reprodueixen arreu.

- Quin paper creus que haurien de jugar la resta de partits ara que Plataforma està al consistori? Deixar-los de banda o tenir-los en compte?

Els partits no han de tenir por a debatre seriosament qualsevol proposta política. L’únic límit ha de ser entre els partits demòcrates, tots menys PxC, i els partits xenòfobs. És crucial deixar en evidència la demagògica i les mentides de PxC fent servir el pes de la raó, els arguments i el debat polític seriós. I des de la ciutadania podem i hem d’exigir rigor i responsabilitat als partits polítics. Els partits polítics no es poden permetre el luxe del “bonisme” i fer com si aquest problema no existís però tampoc la irresponsabilitat de caure en l’electoralisme tot flirtejant amb el populisme. I per altra part els ciutadans també hem de ser responsables; no n’hi ha prou amb gestos estètics d’indignació sinó que cal treballar per la cohesió de Mataró. Increpant o culplabilitzant els votants de PxC no aconseguirem res.

La crisis econòmica i les debilitats europees

Columna per la Revista Valors, maig de 2011

Avui fa exactament 66 anys, el 8 de maig de 1945, l’excèrcit alemany va rendir-se i Occident va poder celebrar la victòria davant el nazisme. Aquell dia va ser anomenat “V-E day” en honor a la victòria dels aliats: “Victory in Europe”. Avui les generacions europees posteriors som ciutadans de la Unió Europea, compartim institucions de govern, compartim una moneda en comú i podem treballar i moure´ns amb llibertat dins la Unió gràcies als acords de Schengen. Tot i això, la crisis econòmica actual està posant de manifest amb molta cruesa les debilitats de la Unió. La crisis ha posat damunt la taula no només la necessitat d’un govern econòmic europeu. Les conseqüències de la crisis econòmica van molt més enllà i apunten directament a un dèficit de confiança en el projecte polític europeu. Un dèficit de confiança no només per part de la ciutadania sinó també per part dels líders polítics. El socialdemòcrata Helmut Schmidt -que va ser canceller alemany als anys 70s i successor de Willy Brandt- ha escrit recentment unes reflexions a “Zeit Wissen” que han despertat molta atenció a Alemanya. Helmut Schmidt és encara avui una figura molt respectada a Alemanya, tot i que quan va exercir com a canceller va haver d’adoptar mesures fortament impopulars com la instal.lació de míssils de defensa nuclear contra la RDA. En qualsevol cas, Helmut Schmidt és ara severament crític amb la política de la cancellera Angela Merkel i argumenta que “no hi ha raó per l’orgull, sinó més aviat per la preocupació”. L’ex-canceller alemany assenyala que la majoria dels governs dels Estats membres no semblen adonar-se del perill de la temptació nacional-populista creixent a Europa. Les opinions de Helmut Schmidt contrasten amb les mesures de Sarkozy i Berlusconi, que fa poques setmanes van acordar a Roma una estratègia comú per limitar els acords de Schengen. Sarkozy i Berlusconi ratllen la demagògia populista i no dubten a l’hora d’explotar electoralment temes delicats com l’acollida de refugiats. Amenaçats electoralment per l’extrema dreta i adoptant estratègies que responen a interessos a curt termini, els líders europeus semblen oblidar que el projecte europeu respon a una estratègia d’estabilitat política i creixement econòmic a llarg termini. No és casualitat, doncs, que els vells líders europeus com Helmut Schmidt s’afanyin a recordar que la Unió Europea necessita lideratges polítics que no siguin miops i electoralistes.

Dictat econòmic, solucions polítiques

Columna per la Revista Valors, abril de 2011.

A finals de març els líders europeus es van reunir a Brusel.les per acordar les mesures per fer front a la crisis econòmica. Amb la presidenta alemanya Angela Merkel portant la batuta, l’anomenat “dictat econòmic” consisteix en retallades significatives de la despesa pública. Donat l’elevat grau d’endeutament de les administracions públiques, ordenar i racionalitzar les finances públiques és avui un objectiu prioritari. Merkel s’ha convertit en la nova dama de ferro de les finances europees. Ara bé, malgrat la necessitat de frenar l’endeutament públic, és important tenir present el perquè hem arribat fins aquí i evitar caure en els mateixos errors. En altres paraules, vivim en un moment de gran incertesa però no per això l’arbre ens ha d’impedir veure el bosc. Ara mateix és necessari seguir el dictat econòmic de Brusel.les però també tenir present les conseqüències polítiques. El dictat recomana una única recepta a seguir, la de l’austeritat i contenció de la despesa, però seria un error pensar que a mig termini només aquesta política és possible. Malgrat el moment d’urgència actual, diferents camins a mig i a llarg termini són possibles. Més encara, l’èxit o fracàs de les reformes que es posin en pràctica a partir d’ara determinaran el futur de les nostres economies. I aquestes reformes seran el resultat, fonamentalment, de decisions polítiques. Perquè no és cert que la ciència econòmica determini inexorablement un únic camí a seguir. Serà la política la que determinarà les solucions o la persistència dels problemes actuals. Les decisions polítiques que s’han de prendre bàsicament fan referència a dos tipus de reformes. En primer lloc, sobre quin és el model productiu que es vol potenciar i quines són les bases del mercat de treball per fer-ho possible. Fins ara el model productiu s’ha basat en un mercat de treball dualitzat i poc qualificat, amb sectors de poc valor afegit i salaris baixos. I la crisis actual ha colpejat amb especial duresa aquest tipus de model productiu. En segon lloc, cal repensar quines són les prioritats de les polítiques socials i com fomentar la cohesió social. Aquestes són el tipus de reformes que definiran el futur econòmic a mig termini. I per tant és aquí on hi ha espai perquè les decisions polítiques siguin determinants i els ciutadans no disminueixin la seva confiança. Si per contra els electors tenen la percepció que hi ha una recepta única aleshores la pròpia política deixarà de tenir sentit. Per tant és responsabilitat dels líders polítics proposar i definir les polítiques per encarar el futur.

El temps i la informació

Article per la Revista Valors, març de 2011.

Què n’ha quedat del fenomen WikiLeaks? Pràcticament no res. Després d’ocupar portades als diaris durant setmanes va caure ràpidament en l’oblit. El que alguns periodistes van anunciar com revelacions de primer ordre i va ser celebrat com un pas cap a la democratització de la informació després ha acabat sent més un bluf que no altra cosa. Prestigiosos diaris van publicar durant setmanes titulars que en gran part no eren més que obvietats conegudes, esperables o curiositats més aviat pròpies de la premsa sensacionalista –amb algunes excepcions, és clar. El fenomen WikiLeaks posa de manifest un problema més general; la fascinació per la quantitat d’informació. La concepció-twitter de la informació: resumir l’ara i aquí en quatre paraules. I és que cada vegada més la informació ens arriba de forma accelerada i fragmentada. Les notícies que una setmana ocupen titulars, tertúlies radiofòniques i debats televisius la setmana següent desapareixen dels mitjans. Són notícia les declaracions i reaccions del dia a dia, però és cada vegada més difícil trobar informació amb perspectiva, que depassi el dia a dia amb una mirada a mig termini. Una mirada que informi dels orígens i les conseqüències de l’actualitat. És cert, però, que mirades amb diferents tempos de l’actualitat sempre han conviscut. Els periodistes de firma clàssica conviuen amb l’acceleració generalitzada del temps als mitjans. Cada matí un pot escoltar la mateixa veu a la radio i el mateix matí rebre 50 twitters differents. I a Internet les xarxes socials reprodueixen tant informació immediata (el facebook o el twitter) com altres suports més lents i reflexius (els blogs personals). De fet seria una ingenuïtat esperar el contrari, que els continguts periodístics capaços d’anar més enllà de l’ara i aquí siguin majoritaris. Els mitjans majoritaris han de complir una funció informativa immediata i no tots han de ser com el The New Yorker. Però la fascinació actual per la quantitat d’informació, la concepció-twitter, seguirà convivint amb altres suports més reflexius i minoritaris. I és bo que tots dos temps co-existeixin i que les mirades de la realitat siguin múltiples. Per tant, democratitzar la quantitat d’informació no és una condició suficient. El twitter seguirà convivint amb reflexions més pausades i qualitatives als blogs a i a la premsa escrita. I és que a Internet primer es van imposar els blogs i després van arribar el facebook i el twitter, veurem com s’ajusten els temps i les mirades a la societat de la informació.

Tahrir i el dilema d’Occident

Columna per la Revista Valors, Març de 2010

La revolució pro-democràtica ha esclatat a Egipte. Les protestes a la plaça Tahrir han concentrat a centenars de milers de persones que han reclamat la fi del règim de Mubarak. Mentrestant els líders d’Occident han jugat el paper de la trista figura i han preferit “to wait and see”. El paper de la Unió Europea ha estat, una vegada més, abslutament insignificant. La representant de política exterior de la Unió, Catherine Ashton, ha mantingut un perfil extremadament baix i s’ha limitat a pronunciar vaguetats. No és sorprenent però sí exasperant veure com la quantitat de retòrica, recursos i think tanks dedicats a la promoció democràtica serveixen per a poc o res. Tot això quan la disjuntiva real que han d’afrontar els governs d’Occident, i la Unió Europea en particular, és si segueixen emmascarant un suport implícit a règims corruptes com els de Mubarak o bé fan explícit el seu suport als manifestants que reivindiquenl la fi del règim. La política preferida per Occident fins a dia d’avui ha estat la de recolzar per vies més o menys indirectes règims corruptes com els d’Egipte, Aràbia Saudí o Jordània en nom de l’estabilitat a l’Orient Mitjà. La seguretat d’Israel i els acords de pau firmats a Camp David amb Mubarak constituïen el benefici i la tolerància a règims dinàstics i corruptes el preu a pagar. L’alternativa és acceptar la incertesa que poden comportar unes eleccions democràtiques i, sobretot, assumir que els moviments islamistes poden aconseguir a Egipte i altres països àrabs un poder polític molt rellevant o fins i tot majoritari. Aquest és el dilema real. Ara bé, és en moments crucials quan cal assumir les responsabilitats polítiques. I els temps polítics han canviat i el dilema s’ha de resoldre de forma diferent a com s’ha fet fins ara. Els manifestants a Tahrir són molt més heterogenis del que assenyalen els qui utilitzen el fantasme de l’islamisme per mantenir el suport a Mubarak. Són en bona mesura les classes mitges, urbanes i sobretot joves els qui han sortit al carrer. Les cròniques de Robert Fisk on descriu la pluralitat dels manifestants són molt reveladores. A més, no és cert que els “Germans Musulmans”, el moviment islamista, sigui el principal instigador de les protestes. De fet, Shadi Hamid explica la curiosa co-existència entre els règims àrabs i els moviments islamistes (“Journal of Democracy”, 2011). Tahrir en àrab vol dir “alliberament”, i ja és hora que des d’Occident deixem de mirar-nos amb desconfiança paternal aquells qui volen alliberar-se dels qui durant masssa temps han estat considerats com a mals menors.

El món no se'n surt?

Columna per la Revista Valors, gener de 2011.

Aquest és el títol del darrer llibre de l’historiador Tony Judt, un llibret interessantíssim, un veritable testament ideològic que Judt va deixar escrit poc abans de morir, on fa un repàs de les dificultats de la socialdemocràcia per construïr una alternativa ideològica al liberalisme. I a la vegada elabora una crítica al sistema econòmic anglosaxó, que caracteritza com un sistema amb fortes desigualtats i poca cohesió social. Tony Judt és un historiador de les idees que explica amb luxe de detalls perquè el liberalisme i el conservadorisme han acabat guanyant la batalla ideològica. El mateix Paul Krugman, premi Nobel d’economia, es queixava també amargament que malgrat la crisis econòmica els qui prenen decisions econòmiques a Gran Bretanya i Estats Units continuen sent liberal conservadors. Així doncs, per què la socialdemocràcia és incapaç de definir una alternativa coherent al liberalisme Per què l’esquerra està reculant a gairebé tots els països europeus? Té raó Tony Judt quan conclou que hi ha aspectes fonamentals del nostre sistema econòmic i social que no funcionen? Tony Judt subratlla que la ideologia segons la qual “la millor manera de defensar el liberalisme i una societat oberta és allunyar l’estat de la vida econòmica” s’ha acabat imposant arreu. I fins i tot es demana, i aquesta és una qüestió clau en el moment de crisis actual, si “és millor tirar endavant amb la destrucció creativa del capitalisme i esperar que es presentin feines més bones?”. El llibre de Tony Judt és molt lúcid en diferents punts, però des del meu punt de vista s’equivoca en un aspecte crucial. Qui “no se´n surt” no és el món de forma sistèmica sinó que és la pròpia socialdemocràcia la que ha estat incapaç de redefinir-se i construïr una alternativa ideològica. Les culpes, mancances i vicis propis no són pas pocs. Amartya Sen, en canvi, és una veu que també des del social liberalisme adopta una actitud més ponderada. Sen es situa en un terme mig entre aquells qui defensen un canvi radical de model i els qui continuen creient en els mercats. Amartya Sen, com Tony Judt, argumenta que una economia només pot funcionar sobre la base de la confiança entre les diferents parts. I en això l’estat i el sector públic hi tenen molt a dir, només faltaria. Però hi ha un model que combina eficiència i equitat que funciona: el model social europeu dels països escandinaus. I allò important és que el model d’una economia social de mercat persisteix i, en canvi, qui perd les eleccions són avui els partits socialdemòcrates.

WikiLeaks o el poder de la informació

Columna per la Revista Valors, desembre 2010.

Aquest passat mes de novembre les filtracions de WikiLeaks als mitjans de comunicació han estat portada freqüent als diaris. Les filtracions i el que ha arribat al gran públic ha estat pactat entre un grup de diaris molt selectes –entre d’altres El Pais, The Guardian o el New York Times. I malgrat l’impacte mediàtic, la gran majoria de converses i informes que fins ara s’han difós no passen del nivell de xafarderia política entre diplomàtics i dirigents polítics – excepte algunes excepcions. En tot cas, la qüestió fonamental és fins a quin punt les informacions publicades posen en perill la seguretat internacional o, al contrari, contribueixen a la transparència i a la capacitat dels ciutadans de controlar les decisions dels líders polítics. WikiLeaks és una organització d’activistes que té com a objectiu “fer arribar al màxim nombre de persones el màxim d’informació possible”. És un objectiu perfectament legítim, fins i tot oblidant-nos del caràcter excèntric del seu lider. WikiLeaks no posa l’èmfasis en la veracitat i selecció de les informacions sinó tan sols en maximitzar-ne la quantitat. De manera que les informacions continuen arribant al gran públic d’acord amb el criteri dels periodistes i opinadors que en subratllen determinats continguts. Ara bé, la informació és poder i pot enriquir el debat públic sobre els afers internacionals. Els darrers anys hem vist com els governs poden manipular informacions i motivar el seu comportament en base a premises falses –les suposades armes de destrucció massiva en són un exemple. De manera que un augment de la informació pot incrementar el control democràtic de la ciutadania. Per altra part, les relacions de poder i l’equilibri polític internacional respon a un equilibri de forces no sempre explícit. I les informacions publicades podrien arribar a capgirar aquest equilibri. Per exemple, hi ha qui assegura que la probabilitat d’un atac d’Israel a Iran ha augmentat donat que s’ha fet públic que líders del món àrab ho veurien amb bons ulls. De fet, com que les informacions fan explícita la visió nordamericana aleshores l’equilibri polític podria paradoxalment evolucionar al seu favor. En qualsevol cas, alerta amb pecar d’ingenuïtat, perquè més informació no sempre garanteix millors resultats. Si l'objectiu d'un govern és la seguretat pública pot haver-hi casos en els que límits a la informació disponible siguin necessaris. De la mateixa manera que els estats deleguen part de la seva política de seguretat a la OTAN, que actua coordinant polítiques sense el control directe de la ciutadania, és desitjable que els governs mantinguin informació privada i de qualitat sobre les seves actuacions.

Hi ha un únic camí a seguir?

Columna per la Revista Valors, novembre 2010.

El passat 20 d’octubre el govern de coalició entre conservadors i liberals que lideren David Cameron i Nick Clegg va anunciar la retallada de la despesa pública més important a Gran Bretanya des de la Segona Guerra Mundial. L’equivalent al ministre d’economia, el canceller Osborne, va defensar la mesura argumentant que és l´única manera de “fer un pas enrere davant l’abisme al qual el país es dirigeix”. La mesura de reducció de la despesa té com a objectiu prioritari reduir el dèficit públic de l’11% actual fins al 3% que exigeix Brusel.les. El gruix de les retallades és molt significatiu i tindrà unes conseqüències socials evidents, suposa una reducció d’uns 20.000 milions annuals en polítiques socials i la destrucció de quasi mig milió de treballadors al sector públic. Davant la magnitud d’aquestes mesures cal preguntar-se si realment aquest és l’únic camí possible. El govern Cameron-Clegg no té alternativa davant l’abisme? I sobretot, es tracta d’un camí inevitable dictat per “l’economia” o , al contrari, es tracta de mesures amb un fons més polític que no pas econòmic? El cert és que el canceller Osborne ens vol fer passar gat per llebre i anuncia a l’opinió pública les mesures com a purament econòmiques quan en realitat són el resultat d’una decisió política. I així intenta protegir-se les espatlles quan en cas que l’economia no reactivi com el govern de coalició espera aleshores hagi de repetir davant l’electorat que no va ser una decisió política, sinó una decisió inevitable fruït d’una greu situació econòmica. L’economia no és una ciència exacta que subordina i limita les decisions polítiques fins a tal punt que la política es torna irrellevant. Aquest determinisme no és tal, això és el que alguns arrogants han volgut fer creure i altres ingenus han acceptat sense saber donar-hi resposta. Un dels ingredients clau de l’economia és la incertesa. I el cert és que actualment hi ha molta incertesa sobre si les mesures aprovades, amb els tipus d’interès sent ja molt baixos a Gran Bretanya, seran útils per reactivar l’economia, faran disminuir l’atur i per tant el sector privat serà capaç d’absorbir els treballadors desplaçats del sector públic. De fet aquest és un debat entre economistes que com recorda Paul Krugman es remunta a l’experiència històrica dels anys 1930’s . De manera que el canceller no ens fagi passar gat per llebre i que reconegui sense embuts que està fent una clara aposta política -per la qual haurà de ser premiat o castigat a les properes eleccions.

La indiscreció de Sarkozy

Columna per la revista Valors, octubre 2010.

Les expulsions de gitanos romanesos i búlgars a França aquest estiu passat són uns fets reprovables i preocupants. Afortunadament, la Unió Europea va decidir obrir un expedient d’infracció davant uns fets que vulneren tant la directiva sobre la lliure circulació de persones com la Carta de Drets Fonamentals. Els gitanos romanesos, com qualsevol de nosaltres, són ciutadans comunitaris que tenen dret a la mobilitat dins de la Unió. Per tant el que és realment preocupant és l’aplicació discriminatòria que s’ha fet de la directiva cap a un determinat grup ètnic. Com és habitual, els fets van despertar un munt de polèmica i declaracions mediàtiques de curta volada. Ara bé, el que cal és fer una lectura rigurosa de les possibles motivacions de Sarkozy a l’hora de prendre aquesta iniciativa i dels seus efectes. En primer lloc cal dir que la mesura és fruït d’un càlcul electoralista. En un moment de fragilitat davant l’opinió pública Sarokozy ha decidit frenar el pas de l’extrema dreta de Le Pen i mobilitzar les classes populars sensibles al fenomen de la immigració. És una estratègia electoralista destinada a mobilitzar votants que tristament ens és familiar. El politòleg José María Maravall ha descrit aquest tipus d’estratègies com les que generen crispació política. I són utilitzades per mobilitzar votants propis o bé abstenir els votants de partits rivals en temes que són extremadanet sensibles. Per exemple la dreta espanyola s’ha fet un fart d’utilitzar la qüestió territorial, entonant allò de “España se rompe”, per mobilitzar i atreure votants. Tot i ser una estratègia matussera pot ser terriblemenbt eficaç i fins i tot molt rendible políticament en determinats moments. Tot i això, en aquest cas la mesura de Sarkozy no només és populista i crispadora sinó també clarament imprudent. Imprudent almenys per tres raons. Primer, perquè amb la crisi econòmica i l’augment de l’atur vivim un període fràgil on la xenofòbia de connotacions racistes pot emergir amb facilitat. El sociòleg Manuel Castells alertava recentment del creixement de la xenofòbia a Europa. En segon lloc, perquè mesures com les de Sarkozy enlloc de promoure els valors republicans associats a la responsabilitat individual i la virtut cívica donen peu a una visió monolítica de l’Estat únicament com a proveïdor de seguretat. I en tercer lloc, perquè posen en perill la Carta de Drets Fonamentals i el valor mateix de la diversitat –valor central de la Unió Europea com a projecte polític compartit en un context de diversitat creixent.

Qui desperta les curiositats?

Columna per la Revista Valors.

Molts sociòlegs han parlat de la falta de referents en la societat actual. No és cap secret que la funció que fa uns anys exercien la família, l’escola o fins i tot l’església a l’hora d’estructurar models de comportament i aprenentatge de normes socials ha canviat radicalment. Ara són els mitjans de comunicació, internet o personatges públics com esportistes i estrelles televisives els qui han agafat el relleu i influeixen en bona mesura els comportaments. Tot i això, no és cert que necessàriament aquesta fragmentació i canvi de models sigui negatiu. Perquè l’accés a la informació i la cultura s’ha democratitzat. De fet, alguns dels referents avui en dia no són gens líquids sinó més aviat el contrari; són terriblement forts, homogenis i estandaritzadors. Les modes musicals, esportives o purament d’actitud s’escampen ràpidament a través de la televisió o internet i són imitades fidelment per una quantitat immensa de persones. Un dels videos més vistos a YouTube aquest estiu ha tingut més de 65 milions de descàrregues a internet. Aquests són els referents d’avui en dia; referents que es difonen a alta velocitat i són copiats i repetits fins a l’infinit. Són models “forts” perquè incentiven corrents imitatius, però també són buits i al no tenir cos són fàcilment destruïts. Potser Josep Guardiola com a model al món futbolístic sigui una de les poques excepcions que confirma la regla. Molts dels referents actuals activen amb molta força la imitació però no incentiven la creativitat individual. Google, una meravella del món modern utilitzada diàriament per milions de persones, és un bon exemple d’aquesta reflexió. La pregunta clau és qui o el què et fa fer el click perquè busquis a Google una determinada curiositat. Ja no és l’escola ni la família i molt menys l’església. Les cerques al google es difonen exponencialment; aquest estiu és Lady Gaga qui lidera les consultes però l’estiu que ve en serà un altre que ara desconeixem. Així, quins són els models capaços d’activar la creativitat individual a diferència d’un comportament purament imitatiu? En altres paraules, quins són els models o referents socials que afecten positivament el sentit crític de l’individu? Paradoxalment, és cert que en alguns sectors la creativitat artística i empresarial és molt forta, però no en molts altres àmbits socials. Perquè així com fa uns anys Umberto Eco va distingir els apocalíptics dels integrats, avui la bretxa creixent és entre els “imitadors” i els “creatius”.

Berkeley, 50 anys després

L’escriptor Manuel Vázquez Montalbán explicava sovint una anècdota divertida de la seva visita al campus de la Universitat de Berkeley els anys 60s. Durant la seva estada a Califòrnia un bon dia, mig de casualitat, va aguantar la porta i va cedir el pas a una noia. Però la noia en qüestió va resultar ser una activista feminista i al veure que Vázque Montalbán li cedia al pas el va insultar i li va deixar anar un “ fuck you man!”. Per a Vázquez Montalbán la contradicció de ser acusat de reaccionari devia ser immensa. Ara mateix sóc al campus de Berkeley, uns 50 anys després, i l’altre dia em va passar la mateixa anècdota però exactament a l’inrevés . Quan entrava en una sala de seminaris una noia alemanya em va cedir el pas, va somriure, i va dir “endavant, que jo sóc una dona alliberada” –els temps han canviat. La Universitat de Berkeley a mitjans dels anys 60s va ser l’hepicentre de l’anomemant “Free Speech Movement”. Les protestes estudiantils, en el context de la guerra del Vietnam, reclamaven autonomia universitària i llibertat per organitzar activitats polítiques. De fet aquells anys Berkeley i San Francisco es can convertir en la capital de la contracultura, que havien iniciat alguns anys abans els escriptors de la “Beat Generation” (com Kerouac o Allen Ginsberg) i més tard continuaria amb el moviment hippie i els concerts del “San Francisco Sound”. D’aquells temps data el fabulós poema “America” d’Allen Ginsberg, amb versos hilarants i llibertaris que reclamaven retòricament “America Sacco and Vanzetti must not die”. I una part de la contracultura va viatjar més tard cap a Europa, cosa que alguns antiamericans sovint semblen oblidar. I avui passejant pel preciós campus de Berkeley em pregunto; què n’ha quedat de la revolució contracultural? El campus encara conserva un cert activisme polític, almenys comparat amb altres universitats nordamericanes, però és obvi que moltes coses han canviat. D’aquell moviment hem rebut un barreja de valors contradictoris, tot i que alguns d’ells destacables, com ara la creativitat individual, la militància política i social, un cert individualisme àcrata o fins i tot un apreci pels espais públics. Però també altres valors dubtosos com el tot s’hi val, la falta de jerarquies, l’absència de compromís o una nul.la cultura de l’esforç. Personalment, de tot allò em quedo amb l’actitud creativa i llibertària del “Free Speech Movement” i amb poetes com Allen Ginsberg.